21 d'agost

.

Alcalde Joaquim Nin, regidors i regidores, President del Consell Comarcal, Sr. Delegat del Govern, alcaldes de la comarca, albinyanencs i abinyanenques; moltes gràcies per l'honor de ser el pregoner de la vostra Festa Major d'estiu 2015, cosa que em permet de compartir unes hores plegats, i capbussar-me en alguns passatges de la vostra història local.

.

 

Vagi l'honor de fer el pregó de les festes majors 2015, en plural, perquè heu sabut transformar la vostra realitat municipal plural en un seguit de festes permanents, si més no durant el mes d'agost. Gairebé cada cap de setmana esteu de festa. I això és un gran què. Albinyana aquest, Les Peces el que ve, La Papiola i Bonaterra I i II al començar el mes, i ara dies de festa grossa, una festa que s'escampa també fins als nuclis de El Moli del Blanquillo o Les Masies del Torrent.

.

 

Sant Bartomeu que a més com cada 5 anys ens permetrà, dilluns, el dia de Sant Bartomeu gaudir del Ball parlat, a càrrec del grup de Teatre de la Societat d'Albinyana, una singularitat arrelada a Albinyana, que ja permet intuir una part de la vostra tradició festiva, popular, mil·lenària, que sap conviure amb un present amb totes unes altres exigències.

.

 

I és clar que entre senalla i senallons teniu una història mil·lenària. Que entra fins al cor de la terra. Parlo és clar, de la Cova de Vallmajor, Patrimoni Mundial de la Unesco des del 1998. Una cova habitada des de l'edat de bronze, que són els que hi van deixar les pintures rupestres que ho testimonien. Entre galeries, passadissos i estalactites, restes de sílex, ceràmica i metall, hi ha aquesta joia de les pintures esquemàtiques, unes 17 figures amb arcs i animals de 4 potes, cavalls, cérvol, una creu, traç i pigment.

.

 

Una cova que ha anat estant habitada de l'Edat de Bronze ençà, i hauríem d'acabar determinant si l'evolució de la civilització ha anat acompanyada per una major comprensió del pas del temps, del llegat a d'altres generacions del patrimoni comú. Ho dic per tal com s'ha hagut d'actuar per mirar que aquesta descoberta del 1961, pervisqui en el temps i en un estat de conservació digne , lluny de la mà de l'home. Limitar l'accés. Que quan es diu mà de l'home, generalment vol dir destrucció.

.

 

I mira que Albinyana que és dins de la xarxa europea Natura 2000 abona aquesta línia. La de la preservació del nostre entorn natural i paisatgístic, ecològic, però a més fent possible l'activitat humana.No podem fer del nostre entorn un pur museu. Hi hem de viure. Als pobles i ciutats la gent, en general, s'hi vol guanyar la vida. I Albinyana això ho ha sabut i ho sap fer. Aquests carrers costeruts, adoquinats, cases, sense blocs, això s'ha de mirar de no perdre. Aquesta essència penedesenca, el paisatge, el skyline, de vinya i pedra seca, les barraques, la Cova, els camins. Això que us dóna sentit i singularitat. Aquesta preservació de l'espai, del poble, aquesta preservació de les persones que hi viuen i del seu caràcter.

.

 

La Festa Major, o les festes majors també tenen aquesta funció. Per la idea de repetició, de persistència, de ritual, aquesta idea de continuïtat i de transferència als nous albinyanencs i albinyanenques. Aquesta idea de trobada i de comunitat i de recordar les arrels , perquè de ben segur que el Nyctalus Albinyananensis, els ratpenats , ve d'aquella època de la Cova de Vallmajor.

.

 

A les pintures rupestres, patrimoni de la humanitat, hi ha cérvols i cavalls, em sembla que no hi ha lleons, i en canvi el pensament automàtic, la meva relació personal amb Albinyana és o era amb el Rioleón Safari Park, no per res, sinó perquè en les meves primeres feines estiuenques, quan treballava als apartaments a la costa a La Pineda, a la platja de Vila-seca, en una recepció, em feia un fart de vendre entrades pel parc, reconvertit després en Aqualeón, en parc aquàtic, que segueix exercint el reclam sobre Albinyana.

.

 

Potser a les pintures no, però el lleó, com animal rei és present en el nostre imaginari, i ara que encarem l'any Llull, en els 700 anys de la seva mort, entre la seva obra hi ha El Llibre de les bèsties, què és una delícia, en el joc de semblances entre homes i animals. I en un dels passatges llegim una història d'enginy, realitats i miratges:

.

 

“En una terra llunyana, totes les bèsties van acordar de donar cada dia una bèstia al lleó per evitar que les perseguís quan caçava. El lleó va acceptar el tracte. Cada dia aquelles bèsties triaven a l'atzar qui havia de ser àpat del lleó. Un dia, la dissort va recaure sobre una llebre , i aquella llebre va trigar fins al migdia a anar cap al lleó, perquè la mort la tenia atordida. El lleó es va enfurismar de valent perquè tenia gana i la llebre havia trigat massa, i va preguntar a la llebre el motiu de la tardança. La llebre es va excusar, i va explicar que prop d'aquell lloc hi havia un lleó que afirmava ser el rei d'aquella terra, i que l'havia estat a punt d'agafar. El lleó es va indignar i va creure que allò que deia la llebre era veritat, i li va demanar que li ensenyés aquell altre lleó. La llebre es va posar de camí i el lleó la va seguir. La llebre va anar fins a a una gran extensió d'aigua, que era una bassa envoltada per un mur. Els dos animals es van situar damunt del mur, molt a la vora de l'aigua, i els reflexos de la llebre i el lleó van aparèixer damunt la superfície aquàtica. Aleshores la llebre va dir al lleó: Senyor, veieu el lleó que és a l'aigua i que es vol menjar la llebre?. El lleó es va pensar que el seu reflex era l'altre lleó i va saltar a l'aigua per combatre contra aquell animalàs. La llebre, gràcies al seu giny, va matar al lleó que va morir ofegat.”

.

 

I és que costa, abans i ara, distingir entre imatges reals i reflexos, Llull que va ser el primer intel·lectual complet que feia aquest exercici d'anàlisi.

.

 

Qui va ser un gran admirador de la seva obra és Joan Perucho, l'escriptor i jutge que dóna nom a l'escola i que va quedar enamorat d'Albinyana quan li va ensenyar el vostre poble l'escultor amb vincles a El Vendrell Apel·les Fenosa. Perucho considerava l'ars magna de Llull com una mena d'evangeli, un home capaç d'escriure en llatí, àrab i català, i en col·leccionava primeres edicions. L'escriptor i jutge era un gran bibliòfil, amb una biblioteca amb més de 20 mil títols. I com deia enamorat d'Albinyana, s'hi va comprar i fer arreglar Cal Groc, al número 9 del carrer major. El propi Perucho en parla al seu llibre Els jardins de la malenconia:

.

 

“Pel que fa a les habitacions de Cal Groc, diré que prefereixo (a l'estiu acostumo a romandre prop del safareig d'aigua fresca i verda) el meu estudi, la sala on està instal·lat el televisor, les golfes, on, a través dels arcs, pot contemplar-se la comarca del Penedès, i el meu dormitori, en el balcó del qual canten els ocells. En especial, tinc una parella de merles que s'han acostumat a la meva companyia i que canten meravellosament. En vaig conèixer una a Londres, anomenada Charlie, que m'impressionà per la seva domèstica tendresa. M'agraden els ocells i, especialment, les aus cantores dels clàssics.”

.

 

I com hi escrivia i per tant hi circulaven els seus personatges o els que l'inspiraven

.

 

“Per aquesta casa han transitat ombres il·lustres de la història. Antoni de Montpalau deixà la seva empremta en la penombra de les seves cambres abans de recórrer adelerat el seu periple inquietant. També ho ha fet l'espectre sangonós del mariscal de camp de Ferran VII, Joan Romagosa (nascut al poble del costat, La Bisbal del Penedès), i el famós baró d'Eroles, autor de los movimientos de tropas, integrat en la Regència d'Urgell i capità general. L'estament eclesiàstic ha tingut representació en la figura de Sa Eminència l'arquebisbe de Tarragona i en la del bisbe de La Seu d'Urgell, copríncep d'Andorra, grans teòlegs i casuistes ambdós.

.

 

I al llegir Romagosa em ve el lligam amb un altre albinyanenc destacat: Josep Nin Ventura, dit Xaconín, nascut al 1805; que el 1826 es casà amb la vídua Teresa Mata Rovira i que va morir el 1855. Va participar a la guerra reialista, a les ordres del bisbalenc Joan Romagosa, i va escriure en un quadern una mena de memòries bèl·liques que ell mateix titulà Llibreta d'en Xaconin.

.

 

Manel Bofarull i Terrades ens explica que just en aquesta època que som ara, un 23 d'agost de 1967 quan refeien la teulada de la casa de Cal Xaconín del carrer Bonastre, a la pujada de Cal Xaconín, que us he d'explicar? van trobar amagat en una biga, enrotllada i mig ratada una llibreta que s'hi havia estat més de 150 anys. 115 pàgines numerades per l'autor, i que de tan caragolades algunes no es poden ni obrir, però on explica la seva vivència bèl·lica.

.

 

Estem parlant dels enfrontaments entre absolutistes i liberals, al 1822 quan es produeix la insurrecció dels absolutistes que entenien que Ferran VII va prometre acatar les llesi forçat per l'alçament de Riego.

.

 

En Xaconin comença aquella guerra al Penedès, però més tard passa a Cervera, a Ponts, a La Seu d'Urgell, i a França. Retorna, vencedor, l'abril del 1823.

.

 

Xaconin explica les seves aventures i desventures i com viuen, la gana que passen i els polls que s'han de treure del damunt, hospitals, rutes, vil·les i llocs, però també recull cançons dels soldats i dóna lliçons i receptes per viure bé i allargar la vida fins a l'hora de la mort, com quan recomana:

.

 

“Prendre's un gros manat d'arrels d'alegria, i dues lliures de poc se me'n dóna”, i diu que “Si algú et ve a buscar amb un enredo o pena, abans no t'expliqui res, digue-li que estàs en remeis, i despatxa'l a la fresca , sense ni escoltar-lo. Altrament dit la recepta no fa efecte”.

.

 

El consell m'ha recordat allò que també corria en una quarteta d'aquella època i que encara és vigent ara:

.

 

“Saps perquè no et torno els quartos que em vas deixar ja fa temps, perquè favors com aquests no es poden pagar amb diners”

.

 

I en aquell temps el 1824 a Albinyana hi vivien 774 habitants: 484 a Albinyana i 290 a Les Peces. 190 famílies segons impostos. 52 pagesos propietaris, 99 jornalers i 39 pobres de solemnitat. Escrit així mateix segons la premsa de l'època.

.

 

Qui havia de tenir diners antigament, i gràcies a la seva inversió en gaudim ara, havia de ser Josep Gener, que es va immortalitzar amb la seva dona Antònia Ivern a la façana de la magnífica casa que es va fer a Les Peces, al segle XVIII amb aquells esgrafiats que són una altra de les joies que conserveu com a llegat del passat, fent arribar al present.

.

 

Passat que conviu amb un present que també situa el nom d'Albinyana, mancomunat amb pobles del voltant en el centre Idiada, líder en la recerca i el desenvolupament del sector de l'automòbil. Punters mundials. De l'edat de bronze i fins avui mateix (i només és un exemple).

.

 

I això havent creuat una crisi de la qual sembla que anem sortint. La festa ens ha d'animar per encarar el futur amb la recepta de l'alegria, amb un bon manat d'arrels.

.

 

Parlant de receptes veig que la taula és molt present al programa de festes, dels diferents nuclis d'Albinyana. Hi ha hagut caldereta, cochinillo, consurs de truites, hi va haver sopar i Karaoke, hi haurà sopar Porta't el que vulguis. El menjar, és signe de festa. I fa uns anys, l'arròs era el plat de Festa Major per excel·lència.

.

 

“Arròs, escudella d'ànec i pollastre rostit, amb una amanida d'enciam, tomàquet i pebrot negada d'oli, i traguejar de ferm. Cassoles fumejant i tres dies seguits menjant. Aquesta és la planificació de la cuina del Sant Quinze d'Agost, festa major d'estiu en què Catalunya esdevé un envelat monumental”. Així ho veia l'any 1930 el periodista Jaume Passarell.

.

 

Serveix pel 15, pel 7, pel 20 o pel 31. Pel Porta't el que vulguis algú pot fer arròs, tot i que la truita de patates és més soferta.

.

 

Us proposo que feu un concurs d'arròs, de paelles, de manera que l'arròs recuperi lloc com a plat de festa major. Que per cert, l'home no és que sigui l'únic animal que ensopega dos cops en la mateixa pedra. És que sabent que només et pot agradar l'arròs que fas tu, encara t'entossudeixes a demanar-ne al restaurant, confiant que avui sí que l'hauran encertat.

.

 

Al programa de festes teniu de tot, esports, bitlles, pàdel, jocs d'aigua, ball no cal dir-ho, gegants, bastoners, de seguida els Nens del Vendrell i els Nois de la Torre us esperen a la societat, i després teatre, màgia, inflables, fotos, pintura ràpida (que és com una foto antiga), havaneres, sardanes, sevillanes, zumba, cercaviles, seguicis festius, processo, xupinassos, disco....

 

.

La festa major, com cada trobada, com cada salutació, ens ha de servir per comunicar-nos i en positiu, perquè parlant la gent s'estima. Posem sempre en els nostres ulls unes gotes d'afecte i de tendresa, d'actitud positiva i de gust per la vida, de creativitat i de gratitud, d'humanitat. I despleguem amb la força de la convicció tots els recursos comunicatius de què disposem, perquè sens dubte són les millors estratègies de confort, de supervivència i de felicitat que coneix la naturalesa humana. Ens ho diu entre d'altres el professor Sebastià Serrano.

.

 

Comuniquem-nos, doncs. Toquem-nos, parlem i relacionem-nos, practiquem el saludable costum de la conversa i del riure, i no ens estalviem mai les carícies, perquè els lligams interpersonals són els principals generadors del benestar emocional.

.

 

Que la festa major ens ajuda a aprofundir en la cohesió, la sana convivència i en l'alegria, que n'hi haurà a cada moment. Que a Albinyana, Les Peces, Les Masies del Torrent, La Papiola, Bonaterra i el Molí Blanquillo, trobeu el recer aquests dies de festa per preservar la baula del passat mil·lenari amb el present i un futur que només pot ser millor i més lliure.

.

 

Albinyannenques i Albinyanencs que tingueu una molt bona festa, unes molt bones festes majors.

.

 

Visca Albinyana i visca Catalunya!