Història

ALGUNES DADES HISTÒRIQUES

Les restes trobades a la cova de Vallmajor que daten de l'Edad del Bronze (3.500 anys a.C.), ens indiquen que l'ndret va ser habitat per l'home des de temps inmemorials. Aquesta cova va ser refugi de l'home primitiu fins a l'època ibèrica. Les restes més modernes que s'hin han trobat corresponen ja a l'època romana.

També a l'avenc de l'Artús s'han trobat retes de ceràmica prehistòrica.

A Tomoví hi ha restes d'un primitiu assentament romà: teules, fragments d'àmfores i restes d'un forn de ceràmica.

Com consta en documents, l'any 311 l'emperador Constantí va cedir la baronia del Vendrell a l'abat del monestir de Sant Cugat del Vallès. Albinyana pertanyia a l'esmentada baronia. Durant tota l'edat mitjana, el terme va dependre d'aquest monestir.

A finals del segle X van tenir lloc diferents incrusions morisques.

Albinyana, a causa del seu enclavament de límit de la Marca Hispanica es va veure implicada en aquestes ràtzies. La seva situació de talaia permetia establir un lloc de vigia, ara en poder dels àrabs, ara en mans cristianes. Cal esmentar l'existencia d'unes runes pertanyents a una torre de guaita semblant a altres que hi ha al Penedès, situada a ponent de l'ermita de Sant Antoni. L'any 988, Lotari reconeix els privilegis del lloc d'Albniyana a l'abat de Sant Cugat.

Però no és fins al 1010 quan apareix en un document per primera vegada el nom d'Albniyana. És en el testament d'Aldabert, senyor del seu castell. Se suposa que aquest castell era emplaçat al costat del que avui es l'esglèsia parroquial. Un altre document on figura també el nom del municipi és una carta de població de l'abat de Sant Cugat a Bernat Oleguer, el 1040.

És el 1232 quan Jaume I confirma els béns d'aquests terrenys al monestir, i el 1242 rep Albinyana sota la seva protecció.

Així doncs, Albinyana va pertanyer a la baronia de Sant Cugat del Valles fins al 1835 en que, a causa de la desamortització de Mendizábal, es va extingir la propietat eclesiastica. Llavors el terme va passar a formar part del partit del Vendrell i a la circumscripció de Tarragona.

Al primer bienni de la ll República, l'agregat de les Peces va intentar de convertir-se en un municipi independent, cosa que va aconseguir per un breu periode de temps. Només dos batlles van regir les Peces durant aquest periode.

FESTES, TRADICIONS I LLEGENDES

Festes.- Albinyana celebra la seva festa major per Sant Bartomeu, el 24 d'agost, i la seva festa major petita per la Verge del Carme, però ara es fa coincidir amb el dissabte més proper.

Les Peces celebra la seva festa major el darrer dissabte d'agost, i la seva festa major pel Sagrat Cor.

Els darrers anys, les diferents urbanitzacions (Bonaterra, la Papiola..) també organitzen la seva festa major un cap de setmana d'estiu.

Pel Dilluns de Pasqua se celebra un tradicional aplec a Sant Antoni. És molt concorregut, tant pels habitants del terme com per a persones vingudes d'arreu de la comarca.

Tradicions.-

<<Fer llata>>

<< A Albinyana fan senalles,

i a les Peces senallons,

a Santa Oliva, les herbes,

i el demés són......>>

Aquesta antiga dita ens reflecteix molt bé l'activitat artesanal dominant a Albinyana fins no fa molts anys: la confecció de senalles, sanatxos, estores i albardes fetes amb margalló, petita palmera que creix abundosament en aquestes seques terres albinyanenques.

Aquesta activitat era duta a terme predominantment per les dones, que acomplien totalment el procés: primer, anaven a la muntanya a collir palma. Un cop a casa, la bullien en grosses calderes d'aram a fi de tornar la fibra més elàstica i flexible. Deixaven assecar parcialment aquest material i el començaven a treballar tot trenant-lo. <<Fer llata>>; era l'activitat eix del procés: consistia a trenar el << brímols>>; esqueixos de palma, de la longitud que fos, i afegir-hi altres brímols quan quedaven engolits pel treball. Amb això aconseguíem llargues tires que cosides una a l'altra agulla especial anomenada << agulla d'enllatar>>, configuraven les estores, senalles i la gamma d'articles que confeccionaven. L'extrem de la llata que no servia es doblegava cap endins i la feina quedava polida i ben acabada.

Les mateixes dones s'encarregaven de comercialitzar el producte. El duien a vendre principalment a la fira del Vendrell i al mercat de Vilafranca. Les peces arribaven a costar fins a set duros.

<<Fer nubes>>:

Una altra activitat de les dones, que servia per a complementar els ingressos familiars, era la confecció de <<valones i gandalles>>. Consultant el disccionari, trobem:

Valona: Coll gran, girat, com una capa (val a dir que també se'n deia <<manteleta>>).

Gandalla: lligadura de malla amb la qual es recollien els cabells les dones i en algunes èpoques, els homes.

Aquestes peces eren venudes al Vendrell on eren comercialitzades. De fet, de tota l'activitat de fer ganxet, fos confeccionant les peces abans esmentades o bufandes, jerseis, peücs... se'n deia << fer nubes >>.

Teatre: Els balls parlats

El Ball de Sant Bartomeu:

Propi d'Albinyana, la representació del Ball Parlat de Sant Bartomeu, que es recupera després de molts anys sense veure's pels carrers del nostre poble, ja que les darreres representacions es van fer a principis de segle. Era una mena de llegenda hagiogràfica que es representa a la plaça del poble. Els actors són tots albinyanencs, i fins i tot hi ha trossos cantats. És la història del sant que acaba amb el martiri, ja que era decapitat en escena.

<Historia o danza dramàtica de Marcos Vicente, renegado valenciano>>

A les Peces feien aquesta obra, curiosament, en castellà. Es té notícia que el segle passat aquesta peça era representada amb força regularitat a la plaça del poble. L'obra narra les aventures de Marcos Vicente, personatge de l'època dels moros, que passa moltes aventures. La darrera vegada que va ser representada va ser poc després de la guerra civil. Se'n conserva el llibret. Encara que la major part de l'obra és en castellà, quan surten els dimonis parlen en català. Se sap que també va ser representada a la Bisbal i a Santa Oliva.

Altres.- Des de l'any 1990, Albinyana celebra una representació pel Diumenge de Rams anomenada Pàgines de la Passió. És un acte sagramental modern en què intervenen els veïns. Es fa a l'església del poble, i comprèn narració, música i interpretació arran de la passió i mort de Jesús.

Llegendes

La tradició popular conta una bonica llegenda que Joan Perucho referencia en una de les seves novel·les i que Mnuel Bofarull conta a la revista Gran Penedès el juny de 1996. Pel seu interès i literari, en transcrivim el més essencial:

Des de temps molt reculat la Papiola ha estat una mena de muntanya màgica, i al seu voltant s'ha format i ara es va fonent una llegenda que la gent gran explica de diverses maneres, però que l'autor ha anat lligant per donar-li certa consistència. No se sap per quins motius, potser pecaminosos, la dama Papiola fou convertida o bé en pedra o bé en serp. Alguns asseguren que en determinat indret de la serra mig amagada, hi ha una roca de figura humana. A més, els àrabs, en la seva fugia del Penedès, hi van enterrar dues campanes de plata. La nit de Sant Joan és possible sentir, en la sol·licitud de la muntanya, el so d'aquestes campanes i la veu de l'encantada, que de vegades somica i de vegades entona oblidades cançons. Aquest encantadament, però, s'acabarà quan tres donzelles, complint els preceptes rituals, hi posin fi una nit de Sant Joan, que és el moment propici per a aquestes misterioses arts. Segons els defensors de la figura petrificada, les noies han de besar la roca, totes tres alhora: segons els defensors de la serp, les donzelles han de fer-li, una rera l'altra, un petó a la boca. No se'ns explica quin senyal presenta la serp màgica que la diferencia de les altres.

Quan es desfaci el conjur, la dama retornarà a la vida i la serà de la Papiola s'enfonsarà, i es deixarà en el seu lloc una extensa planúria que facilitarà el camí al Vendrell, avantatge molt important per als automobilistes. També apareixeran, tocant glòria, les dues campanes de plata que, naturalment, passaran a ser propietat del senyor rector resident al terme.

Fragment d'Albinyana: l'encantament de la Papiola.

Manuel Bofarull i Terrades

Revista Gran Penedès, núm. 50

EDIFICIS NOTABLES

El terme d'Albinyana compta amb nombrosos edificis remarcables.

L'ermita de Sant Antoni.- S'hi accedeix per un camí que surt de la plaça de l'església d'Albinyana, recorre un tros de la Canal i s'enfila fins als 330m d'altitud. L'accés és dificultós a causa del pendent, però el camí és bastant bo. Per visitar l'ermita s'ha de demanar la clau a la rectoria o a la casa del confrare que la té per torn a aquell any.

L'ermita s'aixeca sobre un esperó rocós on anteriorment hi havia una construcció de caràcter defensiu bastida sobre una gran penya. L'edifici és constituït per una sola nau amb volta de canó i absis recte. En l'extrem oposat, aprofitant les restes d'una antiga torre, hi ha un curiós campanar d'espadanya, de planta rodona, que sembla que va ser una antiga torre de guaita.

A la dreta i adossada a l'ermita, es troba l'antiga casa de l'ermita abandonada des del 1936, però restaurada en aquests darrers anys.

L'exterior de l'ermita presenta una escalinata que mena cap a la porta d'entrada, amb unes petites finestres d'espitllera. També hi ha dos contraforts que sostenen la volta.

Hi ha qui afirma que aquesta ermita fou abastida el segle XVll o XVIII amb els carreus de la fortificació suposadament àrab de més amunt, però el cert és que no hi ha documentació sobre el seu origen ni la data de construcció.

Esglésies.- A Albinyana hi ha l'església parroquial de Sant Bartomeu, d'estils diferents a causa de les successives modificacions i ampliacions. El campanar, del 1856, és coronat per un àngel que també fa de penell. La placeta del davant del temple s'anomena << el Sagrat>> i abans era el cementiri local.

L'església del Sagrat Cor de les Peces és un temple que data del segle passat, amb façana rectangular i campanar de poca alçada, A principis de segle va obtenir la tinença parroquial.

Cal Gener.- Casa senyorial situada a la part alta de les Peces. És de grans dimensions, de tres plantes, amb una façana decorada amb esgrafiats que recentment han estat restaurats tot respectant el dibuix original. La temàtica dels dibuixos és diversa. Els baixos i les golfes presenten motius geomètrics, mentre que la planta noble té una sèrie de columnes que la divideixen en tres parts, amb dibuixos de personatges del segle XVIII.

Altres cases d'interès.- El terme d'Albinyana compta també amb altres cases i masies que són de gran interès históric i arquitectònic. Podem destacar: Masia del Mata, Ca l'Esquerrà, Cal Pau Magí, Cal Miró, Molí del Miró... etc.

PERSONATGES

Josep Nin i Ventura, dit << Xaconin>>;- Nascut a les darreries del segle XVIII, participà al costat del general Romagosa de la Bisbal i del baró d 'Eroles en la guerra reialista dels anys 1822 i 1823. Estigué assetjat a la fortalesa de la Seu d'Urgell, fugí cap a França i retornà, com a guanyador, amb els <>Cent mil fills de Sant Lluís>>. Va escriure una <<llibreta>> on explica les vicissituds que passà a la guerra, on copià cobles i altres textos que avui ens són de gran interès per a conèixer els costums de l'època. Va amagar l'escrit a les bigues de les golfes de casa seva, i va ser trobat el 1967, quan va ser refeta la teulada de la casa. Actualment el document és guardat a la mateixa casa, però se n'ha fet un estudi en una ha cristal·litzat en una publicació.
Joan Perucho i Guitiérrez.- (Barcelona, 7 de novembre de 1920 - Barcelona, 30 d'octubre de 2003), poeta, novel·lista, articulista i crític d'art, va ser un dels escriptors espanyols més traduïts. Va començar la seva labor com a escriptor en castellà, encara que el gruix de la seva obra la va escriure en català. Va alternar la labor d'escriptor amb l'activitat professional de jutge. Era membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i Doctor Honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

Té una casa a Albinyana, on passava els estius i alguns caps de setmana. Es llicencià en Dret i exerceix una judicatura. Va col·laborar en nombroses publicacions periòdiques. Va escriure diversos llibres, tant de poesia com de narració. Podem citar títols com Les històries naturals, Quadern d'Albinyana, Monstruari fantàstic i un llarg etcètera.

 
Manuel Bofarull i Terrades.- (Badalona, 1923 - 10 d'agost de 2009) fou un historiador català, especialitzat en temes penedesencs. De formació autodidacta, treballà de forner a la seva ciutat natal durant la guerra i, posteriorment, com a empleat de banca fins que es jubilà.

A partir del 1950, alternà les tasques bancàries amb feines de corrector a l'editorial Janés. Col·laborà a la Revista de Badalona i a Historia y Vida, i posteriorment ho féu sobre temàtica diversa al Diari del Baix Penedès. Va ser membre de l'Institut d'Estudis Penedesencs, a l'ombra del qual va anar publicant un bon feix de treballs sobre toponímia, etimologia i història comarcal.